18 DE NOVEMBRE DE 2007

...18 de novembre de 2008

Tal dia com hui et vaig conèixer. Que ràpid passa un any, m'espanta. En este any ni els meus més íntims amics saben tot el dolent que m'ha passat, però si saben, com a optimista professional que sóc, que tu has estat amb mi, compensant, endolçint, aclarant.
En hores ja ens pareixia coneixer-nos mesos, i això no és cap garantia d'amor etern, però sí un fet més especial del normal. Amb tu no hi ha letàrgia, tot és vida, tot es mou. És per tu que adormit t'apuje napolitanes del forn al llit, és per tu que cada nit que passem li robe la lluentor a la lluna, és per tu que estalvie, és per tu que per fí m'apunte a una autoescola, és per tu que dorm poc, parlant hores al fixe, és per tu que faig coses tan horribles com rebuscar alguna tonteria entre botigues de roba femenines... Són milions de coses i de canvis que han fet que jo, fetitxe de les dates i misticismes pareguts, no xafara els mateixos indrets d'aquell 18 de l'onze del 07 fins a hui, el 18 de l'onze d'un any després. Refer els mateixos camins, trencar-se el cap per recordar frases i donar-se el regals ha sigut el millor del dia de hui.. dia que jugàvem el primer partit del campionat a la Universitat. Però el que va abans va abans (i no ho diré amb cap cita popular bròfega valenciana, per molt que mole). Són 365 dies que m'obligue a recordar. Són dotze mesos que m'obligue a millorar.
Sí, que ràpid passa un any... serà el ritme frenètic dels nostres dies o serà que les coses bones passen sempre més a pressa.