11 de novembre 2008

EL CARRER

La importància del carrer

¿Le poesie est a la rue? No voldria exagerar però fa la impressió que el carrer ja no és carrer. El carrer com a espai de convivència, vull dir, no com a línia semi-recta de semàfors, STOPs, i tal... Cada dia és una cosa més evident a les grans ciutats. La generació de fa 50 anys no parava a casa més que a menjar i dormir: anava a l'escola i, a l'ixir, el món era el carrer. El carrer era la segona escola, no gaire selecta, útil tanmateix. I ixe carrer sovint era un oxigen per a una llengua en punt de mira: el valencià... Però la moda del castellà s'extengué a moltes famílies, i el carrer es convertia en carretera, via de pas. Els xiquets d'ara (i la meua generació i anteriors) han nascut en una dinàmica d'anar de col·legi a casa i de casa a col·legi, i enmig qualsevol tràmit vigilat, vigilat pel castellà. Castellà dels papàs, castellà dels mestres i castellà del locutor de la tele, castellà del cine, castellà de Corte Ingés. Les ciutats, i demés, donen menys joc a la sociabilitat creativa, que dir-vos a la conciència de barri. La canalla pareix més condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida. Pel pal·liar el mal, potser als 70, s'inventaren institucions alegres i “més llibertàries” (la meua ex-escola, la Gavina, podria ser un exemple) de les quals pose molt en dubte la eficàcia i que en tot cas se'n beneficia un sector de la societat mínim. Altres subtitutius -campanents, centre de postulació diversa- no són una alternativa sana i natural. Els menuts creixen en pisos tancats, escoles tancades, parcs tancats (com per a parlar-los d 'estimar la terra'...Un País no-televisat!) Únicament a barriades inferiors existeix alguna cosa de vida de carrer, viciada i mig perduda.
I el problema continua en l'adolescent. L'adolescent es desplaça amb certa inquietud, com a reacció. Descobreix el carrer. Però no el carrer “antic” sinò una una vaga oportunitat de deambular. De fet, es limita de seguida: els seus trajectes solen ser breus o fixos: cafeteria, discoteca, club esportiu o botiga. Són opcions de festeig o de simple conexió, digam, furtiva, per a beure, parlar, fornicar o senzillament passar l'estona. No existeix el carrer per a ells en realitat; tampoc per als majors, eludixen el carrer, per poc que estiguen involucrats en una feina o diversió. I tothom ens incloguem en el que dic, i el transitem a pata, amb auto, metro, la tartana col·lectiva o el que siga.
Allò del poeta “I baixem al carrer” ja no és sinò una una eventualitat premeditada, per a una cita exepcional, de festa o de manifestació anual. Massa cotxe, massa pressa, massa distàncies. I la novetat històrica: el carrer és buit. Molta gent de pas, i poques idees: la ignorància mutua és el pa de cada dia, i tots quedem a mercé de les abstraccions més grises...


-> Als que jugàveu amb mi a futbol callejero

(Text adaptat de J.F, aquell de Sueca)

04 de novembre 2008

A LA BOLONYESA

Estudiants dormint a la Uni vs EEES

Esta actualització no serà benvinguda per molts companys, ja que vinc a posar el toc de sal a les protestes-tancaments que estan duent-se a terme per a parar el Procés de Bolonya.
¿Tancaments en Universitats? Que guapo!
Que ningú s'emocione, no ha tornat el maig francés (1968-2008, seria bonic la veritat). Estudiants movilitzats pels sindicats BEA, SEPC i el residual Acontracorrent o per iniciativa personal s'han tancat diverses nits en varies facultats i campus com a protesta per l'aprovació de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Jo hi estic, com ells, majorment en contra (majorment perquè coses positives, almenys en la teoria, té).

Bolonya suposa, fent-vos 5 cèntims als desinformats, que ja no existiran llicenciatures: Seran graus de 4 anys. I el que ara era el segon grau (últims dos anys de carrera) serà un post-grau (màster) que hauràs de fer a banda i que segurament un dels dos anys ja el tindras convalidat. La cosa és que ixe màster (sense ell no eres persona competent) te costarà un ull de la cara... Eus ací la privatització o la, com denuncien els sindicats, elitització de l'ensenyament. I molta tralla més, com l'eliminació de carreres que les lleis del mercat consideren gens rentables, ja sabeu, coses de la demanda.

Però no em quede ací, i que em perdonen els companys-amics del BEA-ITACA, però multitud de tancaments estan convertint-se en un bonic encontre d'alternatius amb palestina, litrones, i aules convertides en 'submarins'. Hi ha habut algun cas en el que de bon matí ha aparegut el rectorat ple de destrosses. No vull ni saber que pensaran les dones de la neteja, classe treballadora i sense cap culpa. La veritat, les universitats valencianes no pinten un xavo en tot açò, que és cosa europea, ni han de patir els costos de les diversions hippidestructives d'alguns progres de sofà d'aquells que s'apunten a tot perquè sí.

Posats a tancar-se, jo em tancaria contra una cosa molt seria que si es competència de la Generalitat i d'àmbit estrictament nostre. Algú sabia que la UV, la UJI i el Poli han estat a punt de tancar? Amb la vergonya que això suposaria i el drama per a tots nosaltres (mons pares cobren els dos d'ella i jo hi estudie, tela!) La Generalitat té un deute de collons amb les universitats. Pareix ser que en 15 anys es pagaran els diners (el Rector de la UV calla i accepta condicions, que no s'alce polseguera i tots contentets); però alerta que ja han dixat caure desde Conselleria que voldrien rebaixar la quantitat. I ja sabeu, si volen hipotecar el vostre futur, preneu-lo

Una abraçada, crítica però entusiasta, als que s'han tancant i sí tenen trellat al cap.

PD. Esta nit ens passem, eh Ferran, per l'Assemblea de Dret. A vore el percal...

14 d’octubre 2008

9 D'OCTUBRE: QUE BELLO ES (SOBRE)VIVIR

Arriba Octubre. Amb ell la tardor, el canvi de mànega, les pluges que foten plans, els abraços més càlids i perfectes que mai, el dia 9. 9 d'Octubre: Dia dels enamorats (Sant Dionís) i Dia dels valencians. I si esteu enamorats i sou valencians, la hòstia ja.

Alguns vos preguntareu perquè el títol, perquè SOBREviure... I és que mira si alguns (i algunes!) estem rematadament enamorats del nostre País que arribem a arriscar la nostra careta per passar un matí amb el nostre poble. Ixe poble que mai deuriem d'haver perdut. M'explique: per segon any consecutiu un grapat de gent decidírem anar a la Processó Cívica, la oficial, que el dia 9 es fa pel matí al centre de València (Pl. Ajuntament fins Parterre). Amenaçats (fitxats molts de nosaltres) per la calanya nazi, i escoltats per la Policia (visca les forces d'ocupació! jaja) varem conseguir el nostre objectiu. L'any passat foren 15 valents, este any n'hem sigut 50. Enhorabona companys/es!



La cosa està en que els nostres pares, els nacionalistes dels 80, no entenc com dixaren que els espanyolistes se quedaren amb la senyera coronada, que és nostra, i amb el 9 d'Octubre. Conscients d'açò, i amb el cor bategant d'amor i ideals, estem decidits a recuperar-lo, a construïr valencianisme positiu i guanyar el carrer. Mentre alguns "superhomes” "superguays" (ERPV), mol valentets ells des d'un balcó privat, se dedicaven a fer-se la foto despenjant una estelada enorme a la Plaça de l'Ajuntament reavivant la confrontació, la guerra estúpida dels símbols i deixant que els energúmens d'Espanya 2000, Alianza Nacional i GAV quedaren com els grans defensors de la valencianitat allí estavem nosaltres... baix, i conscients que el cap de turc en tot cas seria el nostre...

Imatge del dia: El líder masca-xapes del GAV mig ploròs per la impotència de vore que realment ells no tenen res, per vore'ns allí... i tan rabiós que ens seguiren pegant patades al bus d'EMT.

Han fet un vídeo sobre eixe curiós matí que m'emociona:
http://es.youtube.com/watch?v=W9qe_p1YG_I

Concert del dia 8: Sense barra i amb kassalla clandestina en botelles de Lanjarón per culpa de la Policia (fora les forces d'ocupació!) i de guarRita. Retrobada amb gent (Marc, Maria, Alba, Ferrano, Yerbes, etc), el meu millor amic... i coneixença de la vilera de Jau. Com no, la puta ama!

Per als nostàlgics: Los Lunes De octubre - La Fuga





Com abelles d'or puríssimes
en vostres cors, aletejant,
s'han d'alçar les flames místiques
de l'heroïsme fulgurant

No tinc llança ni esctut per guerrejar
en la guerra de la nostra reconquesta
però tinc forces i fe, i per lluitar
sempre tinc la sageta del vers llesta