¿Le poesie est a la rue? No voldria exagerar però fa la impressió que el carrer ja no és carrer. El carrer com a espai de convivència, vull dir, no com a línia semi-recta de semàfors, STOPs, i tal... Cada dia és una cosa més evident a les grans ciutats. La generació de fa 50 anys no parava a casa més que a menjar i dormir: anava a l'escola i, a l'ixir, el món era el carrer. El carrer era la segona escola
I el problema continua en l'adolescent. L'adolescent es desplaça amb certa inquietud, com a reacció. Descobreix el carrer. Però no el carrer “antic” sinò una una vaga oportunitat de deambular. De fet, es limita de seguida: els seus trajectes solen ser breus o fixos: cafeteria, discoteca, club esportiu o botiga. Són opcions de festeig o de simple conexió, digam, furtiva, per a beure, parlar, fornicar o senzillament passar l'estona. No existeix el carrer per a ells en realitat; tampoc per als majors, eludixen el carrer, per poc que estiguen involucrats en una feina o diversió. I tothom ens incloguem en el que dic, i el transitem a pata, amb auto, metro, la tartana col·lectiva o el que siga.
Allò del poeta “I baixem al carrer” ja no és sinò una una eventualitat premeditada, per a una cita exepcional, de festa o de manifestació anual. Massa cotxe, massa pressa, massa distàncies. I la novetat històrica: el carrer és buit. Molta gent de pas, i poques idees: la ignorància mutua és el pa de cada dia, i tots quedem a mercé de les abstraccions més grises...
-> Als que jugàveu amb mi a futbol callejero
(Text adaptat de J.F, aquell de Sueca)